dimarts, 28 de desembre del 2021

DÓNA'M LA MÀ I FUGIM

Fugim d'aquest maleït temps
q juga amb nosaltres,
q alça el vol  i desapareix,
q se'ns escola
com l'aigua d'entre les mans.

Maleït temps q ens fa còrrer més del compte
per les coses menys importants,
restant rellevància a les vertaderes.

Maleït temps q ens confon,
i ens enganya,
fent-nos creure q podem fer-ho tot,
q ens ennuvola la vista 
sense deixar-nos veure les coses belles 
q tenim a la vora tornant-se invisibles.

Dóna'm la mà i fugim corrent, 
et convido a un viatge nou,
sense excès de presses , 
sense boires ni falsos miratges.

Et convido a la recerca 
dels petits tresors amagats,
de la llum q s'amaga dins les ànimes.

Et convido a no deixar de somiar
i a fer els somnis realitat,
a tancar els ulls i respirar,
a deixar q el sol ens acaroni la pell,
a deixar q el caliu arreli dins nostre

dimecres, 6 d’octubre del 2021

INSTANTS, ESTONES, TEMPS

I que bo és sentir la remor del mar
mentre veus com el sol
s'escola per entre els núvols.
El silenci musical de la platja deserta de bon matí
em fa somriure i somiar.

Eterna adolescència en mi incrustada,
retornes per recordar-me que el temps passa,
a vegades, indolent, impassible,
i molt més ràpid del que voldria, 
a estones.
Fugisser com ell sol sap.

L'hauré de saborejar bé,
abans no se m'escoli del tot.

dimarts, 25 de maig del 2021

ALGUNA COSA HE APRÈS

 Ens ensenyen  a ser dures,
lluitadores i perserverants...
Ens ensenyen a posar-nos fites,
i per molt q semblin impossibles,
lluitar-les amb totes les nostres forces,
inclús més.
Ens ensenyen,
a enfrontar-nos a tots els entrebancs 
i aixecar-nos un i altre cop...

Els fets,
les persones,
tot allò q he sentit i viscut
durant tots aquests anys,
m'han fet entendre
q no sempre val la pena tornar-ho a provar,
intentar-ho de nou.

He descobert,
q a voltes,
desistir, agrair i allunyar-se,
és el millor salvavides...


Montse.

dimecres, 30 de desembre del 2020

FINAL O INICI, DELIBERACIONS ABSURDES....

No sabria dir com em sento.
Se sap q no és cap mena de novetat q digui això,-
i de nou, ho torno a dir.

Voldria tenir més control en les coses q faig,
i sempre acabo tenint la sensació q vaig curta de temps,
o potser és q no sé com administrar-lo,
la organització, realment, no és el meu fort,
per molt q ho intenti,
i ho faig.

Quan més ho intento,
més m'acabo col·lapsant 
i més m'emprenyo i més em bloquejo...
Un maleït cercle viciós del q no sé sortir.

No acabo de tenir clar,
si el millor pel canvi és 
un final o un incici...
possiblement el conveni d'ambdues coses...

Els finals d'any ens porten a fer balanç del q hem fet, del q tenim,
i del q hem perdut...
i fer llista nova del q volem fer,
tenir...
En definitiva de qui voldriem ser;
a pesar d'allò q esperen q siguem...

Quina colla d'absurds!
Volem, volem, volem!!!,
sense tenir en compte les circumtàncies reals,
la incertesa q tot aporta i els imprevistos...
q també podriem anomenar sorpreses.

Ens aferrem a la bucòlica del q s'espera i no del q som....
Ja m'estic dispersant de nou....

Vull aportar tot el q sé q puc donar,
tot el q puc fer, si és q puc més...
Vull ser jo en plenitut.

Us desitjo el millor.
Amor!

Montse.

P.D.: perdoneu les divagacions...

dimarts, 22 de desembre del 2020

BUSCANT

Perduda en les boires del relax
volent-me perdre en les boires del no fer res.
Buscant racons on retrobar-me,
volent gaudir-me al teu costat.
Buscant camins de troballes,
buscant raons per substituir,
buscant detalls per no deixar de somriure,
buscant motius per fer-ho més,
per no deixar de fer-ho
ni massa estona,ni massa temps.
Buscant olors q em transportin
o em recordin
moments feliços per repetir.

dijous, 17 de desembre del 2020

ABRAÇA'M

 Capvespres avançats,
capvespres d'hivern,
tot es torna més fosc abans d'hora,
no tot resulta tan fred,
a pesar de la foscor.
Per més q vull                         
el dia se'm fa curt.
Abraça'm i allarga'm el dia,
abraça'm i fes-me sentir.
Abraça'm i dona'm la vida.
Abraça't a mi!!!

dimecres, 11 de novembre del 2020

QUAN ARRIBI EL DIA

Arribarà el dia q el cos no respongui,
q els ulls no hi vegin
i l'alè m'abandoni.
Aquell dia,
ja sigui demà o d'aquí cinquanta anys,
voldria tenir un gran somriure
Perquè es faci permanent.
Segurament,
recordaré tot el bell q m'ha passat a la vida,
q pot ser molt o poc,
segons els ulls q ho mirin,
voldria seguir veient molt,
com tot el bell q porto vist fins ara.

Montse.